una carta al cel

Avui és un dia qualsevol, no per això menys important. Però avui he decidit escriure

una carta despullant-me a mi mateix, davant l’evidencia de que tot i que començo a

entendre el misteri, estic encara una mica lluny de la veritat total.

He recaigut finalment i desprès de llarcs anys de ser vapulejat per les inclemències del

temps, en una fonda fe,que em fa d’alguna manera continuar en els moments difícils i

em dona l’empenta necessària per ajudar a comprendre el sentit de la vida.

Encara sóc en un moment força immadur d’aquest procés ates que visc contínuament en

una mitja veritat.

Així contraposo valors i em contradic en les meves accions contínuament, de

vegades entrant en carrers sense sortida.

En tot aquest frenesí de pensaments, deu i juga un paper molt important. Es per això que

aquesta carta escrita des dels meus delirants pensaments es’ adreçada a ell.

No és per demanar –li res és un exercici d’enteniment.

Entendre deu pot portar a un esser humà una vida o qui sap si més i tot, jo no pretenc

D’ esser un privilegiat i comprendre tot a la primera de canvi, però si pretenc endinsar-

me més i més cada dia que passi, i endinsar-se vol dir obrir una porta i creuar els

marges de la realitat per caminar per un mon sovint fosc i casi sempre solitari.

M’imagino que és per això que la comprensió dels misteris és un joc de mots encreuats

en que cada acció cada paraula te el seu lloc i juga la seva funció mil·limètrica.

A deu estic buscant en la feina, la família, els actes quotidians, les lectures, estic captant

informació necessària per fer me una idea del que pot arribar a ser. Pero l’impresió és

que hi a tans deus com essers vivents i aixó ho fa difícil i a l`hora increïblement

atractiu.
A deu he trobat a cops d’inspiració I a deu veig lluny a cops de realitats I frustracions el

més important de totes maneres és que veig deu.

El fet de descobrir aquesta espiritualitat a la meva manera em fa gaudir em fa fruir de


petits moments com aquest mateix en que parlo amb mi mateix i amb certa naturalitat em

despullo de la càrrega que imposa ser persona. El viure en un mon competitiu e

irracional.
És en el moment que escric coses com aquesta que em sento lliure , envaït per una

corrent que em posa els pèls de punta.
Es a deu a qui faig les meves pregàries, però jo mateix he viscut molts anys vuit, sense

cap valor espiritual i no ha estat tampoc malament, sinó que el viure era una mena de

carrera a cap lloc, donant continus cercles entorn a cosses purament insignificants, el

creure en deu ,és per a mi, no una manca de seguretat en mi mateix, encara que la

reconec es una manera d’entendre el que no es pot entendre.

Es el veure a tots els essers vivents com a part d’un mateix es l’unificació de la vida en

una de sola, que és ara I no te fi.
Viure en deu , que més voldria jo¡, és viure conseqüent amb el que es pensa,encara sóc

confós en aquest terreny, però penso que si en soc constant em faré un ideal que podré

seguir sense vacil·lar.


.